Fill de mestres picapedrers, nascut a Felanitx, Guillem Sagrera va aprendre l’ofici amb son pare, al portal del Mirador de la Seu de Palma. Hi va coincidir amb els més importants mestres picapedrers de l’època: Pere Morey, Jean de Valenciennes o Enric Alamand, entre d’altres. Abans de 1410 ja havia estat nomenat mestre major de la Seu, on construí la sala capitular i la capella de Sant Guillem, i també de l’església de Sant Joan de Perpinyà.
Entre 1426 i 1446 va facturar l’edifici joia del gòtic civil, sa Llonja, que va ser l’obra per excel·lència de Sagrera. S’hi va dedicar gairebé exclusivament, tot i que ho va alternar amb altres feines a dins i a fora de l’illa, a més de continuar com a mestre major de la Catedral de Mallorca Arquitecte i contractista, Sagrera va començar les obres de sa Llonja el 1421, i es rubricarien cinc anys després, el 1426, amb un contracte amb el Col·legi de la Mercaderia.
El 1446, quan ja estava pràcticament acabada, Sagrera va deixar la tasca a mans de Guillem Vilasclar i de Miquel Sagrera per motius que es desconeixen amb exactitud, segons explica la catedràtica d’Història de l’Art de la Universitat de les Illes Balears, Catalina Cantarellas, a la mateixa publicació abans esmentada. Es considera que el plet que el va enfrontar amb el Col·legi de la Mercaderia per motius econòmics seria la causa que el va dur a refugiar-se a Nàpols sota la protecció d’Alfons V el Magnànim. Segons el contracte de 1426, les 22.000 lliures que li havien de pagar en 15 anys, data de culminació de l’obra, 24 anys després d’haver-la començat no havien estat pagades del tot. El plet es va iniciar el 1450 i el va continuar el seu fill Francesc, en nom dels hereus. A la fi, es tancà el 1533, després de 83 anys, i el pagament de només 1.025 lliures.
El 1439 sa Llonja estava pràcticament acabada i el 1446 Sagrera la deixà a mans de confiança i partí cap a Nàpols per dur a terme les reformes i ampliacions del Castell Nou, on va construir la Gran Sala que fou la seva darrera obra. Allà també li esperava la mort el 1454.
La seva gran obra
Picapedrer o mestre són les definicions de Sagrera que es troben a la documentació de l’època de qui, segons explica la historiadora Tina Sabater, va ser la figura més important de l’art medieval a les Balears. Sagrera treballava la pedra, va ser constructor, escultor, mestre d’obres i va recórrer Perpinyà, Girona, Elna, Barcelona i Nàpols. De tots aquets indrets beu el seu art. Sa Llonja és una obra a mig camí entre l’arquitectura i l’escultura; en destaca la geometria, el joc de llums i ombres de l’interior i les figures escultòriques, policromades. Cantarellas la descriu com un espai únic, articulat en tres naus mitjançant sis pilars helicoïdals, amb coberta de volta de creueria quadripartida.
Trobam referències escrites de la gran Llonja de Sagrera a la Carta Histórico-Artística de Gaspar Melchor de Jovellanos, publicada el 1812, la primera monografia del tema. El 1813 apareixen impresos els primers plànols dibuixats per Isidro González Velázquez i el 1968 el llibre d’Antonio Jiménez Vidal, La Lonja mallorquina de Sagrera, sense oblidar l’aportació de Gabriel Alomar en el seu llibre de 1970 Guillermo Sagrera y la arquitectura gótica del siglo XV.
Per a la seva construcció l’artista va prendre elements del gòtic català, caracteritzats per la sobrietat, el tractament unitari de l’espai i la composició de volums, l’equilibri de proporcions i l’harmonia compositiva. Parlam del gòtic mediterrani, en comú amb italians i francesos, que havien d’atendre necessitats anàlogues. Les realitzacions de Sagrera i el seu taller, explica Sabater, representen la consolidació de les influències nòrdiques en escultura, va adoptar fórmules borgonyones per a la seva imatgeria, a més d’avançar en el procés d’autonomia de l’escultura monumental i decorativa respecte del marc arquitectònic. Pel que fa a l’elecció de les imatges exteriors aquesta té molt a veure amb els edificis preexistents. A Portopí hi havia l’oratori de Sant Nicolau, més enllà de les Drassanes, l’antic hospital de Santa Catalina; i en direcció al palau de l’Almudaina, el monestir de Santa Clara. Només Sant Nicolau, com a protector dels navegants, té vinculació directa amb el gremi de mercaders. Sabater destaca al llibre La Lonja de Palma l’alta qualitat de factura de l’Àngel de la Mercaderia, escultura ubicada a l’accés de llevant, obra considerada unànimement de la mà de Sagrera. La figura de l’Àngel es repeteix a façanes, mènsules i claus de volta i també a les traceries dels finestrals. Sabater explica com a Mallorca, la festa de l’Àngel Custodi es va introduir el 1407. Aquest mateix any els jurats li varen dedicar la capella a la catedral i dos anys després els mercaders en constituir-se en gremi, adoptaren l’àngel de patró i l’anomenaren de la Mercaderia. Així la imatge més important de sa Llonja es troba a l’entrada principal. Potser, afirma la historiadora, la causa sigui que es va extrapolar el costum que se sap que existia a València en el segle XV de col·locar-ne la imatge a les portes de la ciutat, tal com també indica Francesc Eiximenis, a la seva obra de 1392 Llibre dels àngels, àmpliament divulgada a Mallorca.A més a més, emfatitza que cal tenir en compte que la devoció a l’Àngel Custodi és pròpia de la Corona d’Aragó, sorgida a València a finals del segle XIV i que es va estendre a Mallorca i a Catalunya.